Imatge de la capçalera: Jove decadent de Ramon Casas
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cinema. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cinema. Mostrar tots els missatges

dimecres, 27 d’abril del 2011

Meme

 Fins fa unes setmanes no tenia ni idea del que era un "meme", però el Ricard, que fa poc va aportar el seu suggeriment de lectura al meu bloc, m'ha convidat a participar-hi. No sé si aquesta nomenclatura fa referència al significat del terme que he trobat a la Wikipedia , en qualsevol cas resulta molt interessant aquest projecte col·laboratiu cinematogràfic: fer una tria d'escenes, publicar-les al teu bloc i convidar cinc blocaires més a fer el mateix que tu.

Els cinc blocaires seleccionats ja són presents en el meu bloc, bé perquè hi han col·laborat, perquè estan enllaçats,...tot i que no són especialistes en cinema... ah! i no tingueu pressa, que això requereix molt de temps i concentració:

- Amparo M
- Felisa L
- Kalamar

- Miquel Àngel B
- Montse E

Per últim, vull comentar dues coses, en primer lloc que el "meme" l'he fet en castellà, llengua en què he escoltat la majoria de pel·lícules, en segon, que jo no tinc coneixements cinematogràfics i per tant la meva tria respon a criteris subjectius i molt personals


Escena más graciosa

El Guateque  de Blake Edwards
En realidad, la escena que quería destacar- y no la he encontrado- sucede poco después, cuando el protagonista clava el tenedor y cuchillo en un pollo y este sale por los aires hasta aterrizar en la peluca de una rubia.

Escena más triste

 El club de la buena estrella  de Wayne Wang

He elegido esta película, sin resaltar ninguna escena en concreto-tal vez la de la madre que ahoga a su hijo pequeño en la bañera para vengarse del padre-porque la segunda vez que la vi empecé a llorar a partir de la primera media hora y ya fue un no parar durante las dos y media restantes. (Tal vez me sentó mal algo que comí durante la cena)



Escena más alegre

Fanny y Alexander Ingmar Bergman

Más alegre por contraste, ya que a partir de un determinado momento toda la alegría inicial se convierte en dramatismo y angustia


 Escena más agridulce

Mi vida sin mí Isabel Coixet

La escena en que la protagonista imagina cómo será la vida de todos sus seres queridos cuando ella ya haya muerto


Escena más rara

Brazil Terry Gilliam

No podría explicar nada acerca del argumento, porque no lo recuerdo, pero sí que me ha quedado grabada la perplejidad que me produjo

Escena más perturbadora

Tristana Luis Buñuel

Fastástica combinación: Galdós-Buñuel

Escena con más suspense

Recuerda de Alfred Hitchcock

suspense-vanguardismo-surrealismo-psicoanálisis, un cóctel muy interesante


Escena más aterradora

El otro  Robert Mulligan

Terror sin florituras, ni excesos. Destacaría la escena de la cuna con la niña que desaparece y hay otra escena genial, respecto al punto de vista, en que la cámara enfoca al niño hablando con su hermano y entonces se va alejando hasta descubrirnos que no hay tal hermano (después de pasarnos casi media hora creyendo lo contrario)

Escena más romántica

El paciente inglés Anthony Minghella

También me gusta la escena en que Almansi  cose el vestido de su chica después de hacerlo jirones (un gran detalle por su parte)

Mejor diálogo.

 Me fascinaron los diálogos entre los protagonistas de París-Texas.
La película El sirviente es un continuo reto a la inteligencia, o al menos eso me pareció cuando la vi
Me impresionó un diálogo de la primera parte de El Padrino: La mujer de uno de los mafiosos se entera de la verdadera profesión de su marido y esto le produce una gran convulsión, pero él se justifica: "somos igual que el estado, con nuestras leyes, nuestra jerarquía de poder..." La mujer nada convencida le replica:  "pero ellos no matan a nadie" y, entonces, la respuesta demoledora de él: "no digas tonterías"

Mejor escena sin diálogos

El gran dicatador  Charles Chaplin

Fantástica compaginación entre la Rapsodia húngara y los movimientos de Chaplin

Mejor escena de pelea

Matrix  Andy Wachowski

 La primera de la serie, en la escena en que Neo y Trinity se cargan todo el hall de un edificio.(no he podido incrustar el video porque han eliminado la opción)

Mejor escena musical  Bob Fosse


Me gustó mucho Cabaret.No recuerdo ninguna escena en concreto pero sí me ha quedado grabada la imagen de un personaje con una copa en la mano y cómo a través de esa copa se ve el espacio y los personajes absolutamente distorsionados, a modo de esperpento.

Mejor escena con baile

El rey pescador  Terry Gilliam

Baile que solo está en la imaginación del protagonista, perfecta manera de hurgar en su interior, técnica muy fácil en literatura con el narrador omnisciente, pero muy difícil en el cine

Mejor discurso

(aquesta te la copio, Ricard)
Blade runner de Ridley Scott


Mejor comienzo

El último emperador de B. Bertolucci

Puyi intenta suicidarse cortándose las venas y un soldado grita: "Open the door!". A continuación flash-back que nos transporta a la figura del emperador-niño cuando lo separan de su madre. (No he encontrado el fragmento pero en realidad, aunque destaque el principio, toda la película mantiene el mismo nivel. Creo que la he visto más de una docena de veces y sumaré muchas más.La música inmejorable, genial Ryuichi Sakamoto)


Mejor muerte
Hero Zhang Yimou
Épica y romántica

Mejor clímax
Las amistades peligrosas Stephen Frears
 He seleccionado estas dos escenas, pero toda la película es un "crescendo"



Mejor final
Cinema Paradiso  Giuseppe Tornatore
Bonito y poético. Inmejorable la música de Ennio Morricone que constituye el 50% del acierto de la película

La escena que jamás debió haber sido filmada

Sommersby  Jon Amiel

Podría haber buscado el fragmento preciso porque parece ser que está toda en youtube, pero ni tiempo tengo, ni ganas de perderlo con esta película. Que yo recuerde en la secuencia de marras Richard Gere se quita la camisa en lo que supongo debía ser una escena romántica y oh! muestra unos abdominales más cercanos a la curva de la felicidad que a tableta de chocolate. Comprensible en el común de los mortales, pero inadmisible en un galán de Hollywood. (Lo siento, Montse, pero es la verdad)

La mejor escena de la historia

Esta la dejo para una película aún no estrenada

dimarts, 8 de març del 2011

Què llegir per sant Jordi? (2)

La Cristina que és una lectora empedreïda ens envia una altra ressenya:

" La llave de Sarah de Tatiana de Rosnay

París, julio de 1942. Las autoridades arrestan a 13.000 judíos . Los nazis llegan a la casa de Sarah, una niña judía, para detener a toda su familia. Y ella, por miedo a que también se  lleven a su hermano pequeño, lo encierra con llave en un armario oculto y le promete que volverá a buscarlo y se lleva la llave pensando que va a regresar en unas horas. Los gendarmes confinan a los miles de detenidos durante cinco días en el Velódromo de Invierno, sin comida ni agua. Después envían a las familias a un campo de concentración francés, donde los separan como paso previo a su posterior traslado a Auschwitz.
 Paralelamente ( y es donde empieza el libro) en París, mayo de 2002. Julia Jarmond, una periodista norteamericana que vive en Francia, por su matrimonio con un francés, desde hace veinte años, recibe el encargo de preparar un reportaje con ocasión del sexagésimo aniversario de la redada. La reportera reconstruye el itinerario de los Starzynski y la lucha denodada de Sarah por salvar a su hermano, pero lo que  no puede imaginar es que la investigación le conduzca hasta los Tézac, la familia de su marido..."

I com que també ha vist la pel·lícula...
 
"La película gira en torno a una periodista estadounidense que investiga una redada que se produjo en París, en julio de 1942, en la que la policía francesa arrestó a multitud de familias judías en plena noche. En una de ellas, una niña de diez años, Sarah, desesperada por proteger a su hermano pequeño, lo encierra en un armario del dormitorio, su pequeño escondite secreto, y le promete volver en cuanto les liberen. Durante su investigación, Julia descubre una serie de secretos que ligan la vida de Sarah a la suya, y la llenan de preguntas que afectarán a su vida y a su matrimonio..."

Aquesta és la seva conclusió:

"Tanto el libro como la película me han encantado. Pero el libro es tierno, impactante, emociona y engancha muchísimo. Al final lloras un poquito. Pero es que a mí me encanta llorar tanto en los libros como en las películas"

Doncs, és clar que no ens les podem perdre...

dilluns, 31 de gener del 2011

La vida es sueño

"Calderón propuso una paradoja de intención moral en una época de desconcierto ideológico y de división religiosa. La aseveración de que toda la vida es sueño invitaba al reflexivo escrutinio" A.Valbuena Briones


"¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción;
y el mayor bien es pequeño;
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son. "   Fragmento de La vida es sueño de Pedro Calderón de la Barca

Siglos después, Alejandro Amenábar en Abre los ojos- película que vamos a ver esta semana- nos presenta un Segismundo del siglo XX. Aunque las distancias son obvias entre una y otra obra,  vamos a intentar encontrar puentes y buscar paralelismos en diversos libros y películas.
(antes de activar el vídeo recuerda que debes apagar el reproductor de música de la columna de gadgets. Abajo, derecha)





Vamos a aprovechar, pues, la invitación al reflexivo escrutinio con estos trabajos que os proponemos desde las materias de Latín, literatura castellana y literatura catalana:

Abre Los Ojos  

Me acabo de dar cuenta de que no aparecen los hipervínculos en el documento de Scrib, así es que aquí los tenéis:

Literatura, existencia y sueño
La vida es sueño.
Jornada segunda, parte VI.
Spicynodes
Prezzy

dimecres, 8 de desembre del 2010

La lletra amb sang entra?

Què passa quan a un nen li falla la família, la societat i l'escola? Doncs que possiblement serà un ned (no educat i delinqüent).
La pel·lícula està ambientada a l'Escòcia dels anys setanta, però podria situar-se en l'actualitat i en qualsevol altre país europeu: violència de gènere a l'àmbit familiar,  nul·les expectatives d'ascens social quan es viu en un barri pobre- malgrat la intel·ligència del protagonista- escola poc engrescadora i deshumatitzada...
Des de la nostra perspectiva actual només ha canviat l'escola, si antuvi era repressora, actualment es troba impotent -parlant evidentment d'escoles marginals-, però això ja seria un altre tema.
Deixant de banda aquest fet, l'escola ha millorat molt en aquests trenta anys. És una llàstima que no hagi passat el mateix en els altres dos aspectes.
La pel·lícula convida a la reflexió, el missatge no és gens optimista perquè la salvació es planteja com una fita individual quan s'ha perdut tota esperança en el món que ens envolta.

diumenge, 24 d’octubre del 2010

"La red social"

¿Com escriure un post sobre noves tecnologies i cinema al mateix temps? Doncs molt senzill, comentant la pel·lícula que s'ha estrenat recentment sobre el creador de Facebook, Mark Zuckerberg. I per on començo? Em resulta molt difícil ordenar les idees, perquè només sortir del cinema el meu cap va començar a donar voltes. Entre altres causes pel fet d'anar a veure la versió original subtitulada, sense entendre un borrall d'anglès. Greu error, no us ho recomano, els diàlegs són tan frenètics que gairebé no dóna temps de llegir-los, però d'alguna cosa em vaig assabentar i aquí us deixo amb les meves reflexions:

- Que és més cert que mai la famosa dita castellana: "En casa del herrero, cuchara de palo". Pobret Mark que aconsegueix amics per a tothom menys per a si mateix!
- Que les grans obres no sempre provenen de bones intencions, o el que és el mateix, que darrere una gran obra no sempre hi ha un gran home (en el sentit humà del terme, perquè la intel·ligència privilegiada no li nega ningú)
- Que els diners no fan la felicitat
- Que malgrat detractors i zones fosques, Facebook és un dels grans invents dels segle
- ¿Que què dimonis deu amagar-nos la xarxa per fer-la tan valuosa als capitalistes, si- que jo sàpiga- no genera beneficis al ser gratuïta i pràcticament no hi ha publicitat?
- I tornant als refranys castellans, que no por mucho facebookear, se liga más temprano...o sí?
- Etc, etc,...

(abans d'engegar el video, apagueu l'Ipod del gadget de música. Més avall a la dreta)


dissabte, 2 d’octubre del 2010

Buried

Un tràiler aquest estiu al cinema i el rètol, d'efecte hipnòtic penjat al metro, eren els punts de referència que tenia sobre la pel·lícula. ¿ 95 minuts en un seient contemplant un home enterrat viu? Ni parlar-ne. Però al final em van convèncer per anar-hi i he de dir, en primer lloc, que és impossible construir millor una història i portar-la a la pantalla amb tan pocs recursos i tan bons resultats. Són 95 minuts de veure un home en els pocs metres quadrats d'un taüt de fusta, amb l'escassa i intermitent llum d'uns quants artefactes i l'única possibilitat de comunicació d'un mòbil. Són 95 minuts nostres i alhora els mateixos de l'home que tenim al davant, amb qui estem compartint l'angoixa, frustració, por, esperança i molts sentiments més.
La pel·lícula té moltes lectures que van des del simple relat de por, fins a la incomunicació humana malgrat la sofisticació tecnològica, la constatació de com són d'insignificants els homes corrents davant dels grans poders polítics i econòmics, el rerefons de la guerra d'Iraq,...
No és pel·lícula per passar l'estona, ja en sortir del cinema comences a reflexionar...

diumenge, 5 de setembre del 2010

Lope

Un post por mi talante blogueante
me obliga alguien a hacer, que no soneto,
y en mi vida me he visto en tanto aprieto
pues jamás conocí a la tal Violante.

Se derrumba la métrica al instante
imposible rimar este cuarteto
construir dos estrofas todo un reto
burla, burlando van las dos delante.

etc, etc...

Com resistir-se al personatge de Lope? D'aquí a uns mesos serà el nostre protagonista a les classes de literatura castellana, així que el cap de setmana tocava veure l'estrena cinematogràfica. La pel·lícula mostra l'artista i l'home enamorat, que va ser tan prolífic en un aspecte com en l'altre. La vida de Lope té prou ingredients com per crear una gran història i els actors fan un magnífic treball. És una llàstima que el director no tingui prou talent per aprofitar l'una i els altres. El guió és una mica fluix, certes escenes arriben a ser intenses però es dilueix en de seguida i la transició d'algunes de les escenes no es resol amb naturalitat. En conjunt, però, el resultat és acceptable-bona ambientació i fotografia- i animo a tothom perquè la vagi a veure.

dimarts, 9 de febrer del 2010

El primer día del resto de tu vida

Demà a l'hora de tutoria els alumnes i tutors de primer de batxillerat fruirem d'aquesta pel·lícula que parla sobre les relacions familiars. Us adjunto la fitxa tècnica i el tràiler promocional.
ENVIEU ELS VOSTRES COMENTARIS!!!

dissabte, 16 de gener del 2010

Sherlock Holmes?

Triar un personatge mític i fer una bona campanya de màrqueting és una estratègia  que dóna bons resultats amb incautes com jo. De fet ja m'ha passat altres vegades amb l'Artús de L'últim cavaller o l'Aquiles de Troia. Et venen la llebre que després resulta ser gat. Tampoc no és que busqués fidelitat en el retrat de Sherlock, ja anava avisada, però sí originalitat. El resultat ha estat una barreja d'Indiana Jones, per les accions trepidants;  Jean Claude Van Damme, pels cops de puny i de House, per les excentricitats del personatge.
Salvem l'ambientació, l'actuació dels dos actors protagonistes, sobretot en les escenes domèstiques-gos inclòs- i la que potser és l'única escena interessant: Watson presenta la seva promesa a Holmes. El joc entre tots tres i l'ambigüitat en el comportament dels dos amics podrien haver estat un camí per explorar. Però aquest camí es trunca i l'obra acaba avorrint per superficial i predecible.

dimarts, 28 de juliol del 2009

Alice in Wonderland

Avui he vist al telenotícies el tràiler oficial de la pel·lícula basada en la novel·la de Lewis Carroll Alice's Adventures in Wonderland.
És una altra mostra de l'interès que generen els clàssics literaris en el món del cinema. De fet, ja existeix una versió de dibuixos animats que tots coneixem, sobretot els més grans, i que vam fruir durant la nostra infantesa. Ara, els personatges humans són de carn i ossos i els efectes especials semblen ser espectaculars.
Esperem que Tim Burton, el director, estigui a l'alçada d'altres obres seves com Edward Scissorhands, The Nigthmare before Christmas o Sleepy Hollow, on excel·leix per la seva capacitat de crear atmosferes inquietants i d'estètica gòtica.


Il·lustracions fetes per John Tenniel a la primera edició del llibre
Però el millor de tot és que la visió d'aquest tràiler no només m'ha desvetllat l'interès per veure la pel·lícula, sinó que m'ha mogut a buscar en la prestatgeria el llibre ja oblidat i m'ha empès a tornar-lo a llegir després de tants anys. Cal considerar el cinema aliat de la lectura i no enemic o antagonista. Així que esperarem al març per veure l'estrena, tanmateix, abans hem de buscar el temps per conèixer la font original, el llibre de Carroll.





Enllaç al tràiler