Premi Nobel

Finalment, després d’uns anys de tempteigs, han atorgat el Nobel a Mario Vargas Llosa, autor de novel•les de lectura imprescindible, de les quals destacaria La ciudad y los perros, perquè va ser la primera de l’autor i la primera d’ell que vaig llegir, i Pantaleón y las visitadoras, encantadora i divertida. Però, a més, no podem oblidar la contribució a la literatura catalana amb el seu magistral estudi sobre Tirant lo Blanc.


Enhorabona!

Olor de Colònia de Sílvia Alcàntara

En el més pur estil de novel·la decimonònica, Sílvia Alcàntara basteix un quadre costumista sobre la vida en una Colònia tèxtil en l'època de la postguerra. Justament, aquest aire costumista és el que fa que algunes pàgines del començament siguin difícils de pair per a un lector actual, però, superat aquest entrebanc inicial, la lectura es converteix en una activitat apassionant.
El joc de paraules del títol ja dóna molt de si. En comptes d'"olor de Colònia" hom podria dir "pudor de Colònia" en el sentit literal del terme ja que se'ns descriuen els efluvis desagradables que emana l'activitat industrial. Però "l'olor" o "la pudor" va més enllà i es fa palesa en la descripció d'un ambient asfixiant  causat per les condicions de vida dels obrers i per la situació històrica del moment- que mai s'explicita però s'endevina.
Contra tot pronòstic aquesta obra s'ha convertit en un èxit de vendes, creada per una escriptora novella que publica la seva primera novel·la a una edat poc habitual- més de seixanta- i que ja n'està preparant la següent. Segur que un altre èxit, perquè l'autora ha sabut recrear una ficció en què s'han vist reflectides tota una generació de dones.

Més lectures d'estiu

Les vacances s'acaben i aquesta calor socarrima els circuits de la meva inspiració, així que, vist el panorama, intentaré resumir les altres lectures que encara no han tingut un espai en aquest bloc.

- Un hombre en la oscuridad de Paul Auster
És una novel·la que narra les vivències d'uns personatges, l'estructura de la qual hauria permès de convertir-la en diversos relats independents. I és que la recomposició de totes les històries en una única obra no acaba de fer el pes. Poc espai, 200 pàgines, per abastar tants temes: realitat-ficció, la solitud, la crueltat...
Deixant de banda aquest fet, és una bona obra per reflexionar sobre la condició humana.

- Viatge d'hivern de Jaume Cabré

Aquest sí que és un llibre de relats que, tot i no tenir cap relació amb l'anterior, també recull les vivències d'uns personatges turmentats per experiències ben diverses que van des de l'angoixa de l'artista incapaç de gaudir del seu art, fins la incapacitat d'un home de continuar vivint amb els record de la seva estada en un camp de concentració.

- La librería de Penelope Fitzgerald
Novel·leta que no arriba a les 200 pàgines i té un cert encant. Narra la història d'una dona que decideix crear el seu propi negoci inaugurant una llibreria en un petit poble. No ho tindrà fàcil.

- La hija de Robert Post d'Stella Gibbons
Una de les crítiques que apareix en la faixa que envolta el llibre diu: "Probablemente la novela más divertida jamás escrita" Sunday Times.
Tot i que l'afirmació em resulta una mica exagerada, no es pot negar la seva originalitat, enginy i sentit de l'humor. La senyoreta Post, en quedar-se òrfena i sense recursos, decideix d'anar a viure amb uns parents del camp, molt menys refinats que ella. La seva nova vida, lluny d'aclaparar-la , li permetrà transformar i millorar el seu entorn familiar.

- La quarta mà de John Irving
Fa força anys vaig llegir una altra novel·la de l'autor, Una dona difícil, que em va agradar molt. Aquesta, però se m'ha fet una mica feixuga a estones. Irving escriu molt bé i el seu humor el porta a descriure situacions gairebé surrealistes amb plena naturalitat. Però, les desventures d'un periodista que perd la mà exercint la seva feina en un canal de notícies sensacionalistes i el rerefons d'aquest món no em motiven tant com el patiment d'una dona que ha de continuar la seva vida després de perdre els dos fills en un accident (la dona difícil).

- Lo verdadero es un momento de lo falso de Lucía Etxebarría
Més del mateix, històries esbojarrades de personatges esbojarrats. Entretinguda però molt més fluixa que obres anteriors.

- La solitud dels nombres primers de Paolo Giordano
Èxit de vendes. Dos éssers marcats per una experiència traumàtica a la seva infància van creuant les seves vides puntualment des de l'adolescència fins a l'entrada de la maduresa. Els capítols inicials són impactants. De tota la llista, el llibre que més m'ha agradat.

Estiu negre

Si parlem de novel·la negra, la de l'estiu passat fou, sense cap gènere de dubtes, les de la trilogia Millenium de l'Stieg Larsson. Com que no m'agrada el gènere vaig començar amb el primer llibre empesa per la pressió mediàtica. Tothom en parlava i jo no podia quedar-me al marge. Ja des del primer moment vaig ser arrossegada com pel corrent d'un riu cap a les últimes pàgines del llibre i, en arribar, cap a les primeres del volum següent.

Doncs bé, aquest estiu la novel·la que us vull recomanar es titula
In the woods- El silencio del bosque, en la seva traducció al castellà- escrita per Tana French. Tres nens s'endinsen en un bosc, però només un d'ells torna a casa en estat de shock i sense recordar res. Vint anys després, en el mateix bosc, una nena apareix assassinada i el nen que va sobreviure, ara convertit en policia, es dedicarà a investigar el cas.

Amb llibres com aquest i els de l'estiu passat he hagut de caviar d'opinió i reconèixer que sí, que ja m'agrada la novel·la negra o que aquestes obres han fet que m'agradi. French manté l'enjòlit fins a l'últim moment i hom pot gaudir de l'acció i a la vegada recrear-se amb la presència d'uns personatges atractius.

El final no acaba de tancar tots els enigmes, error o premeditació?
Potser French ja està pensant en la confecció d'un segon volum. Si és així, m'hi apunto.

"La novel·la de Dickens" de Neus Canyelles

Amb poc més de cent seixanta pàgines, Neus Canyelles escriu una novel·la senzilla i sense pretensions, com la seva protagonista, na Blanca, la qual em recorda en certs moments algunes heroïnes rodoredianes.
Blanca, per la seva situació personal, d'extrema fragilitat-dona sense parella que l'ajudi, amb una filla al seu càrrec i pocs recursos econòmics-sembla abocada al fracàs, però uns pocs amics-reals o imaginaris- i la seva creativitat li donaran força per tirar endavant.
Igual que en altres obres que m'han agradat molt- La pedra lunar, El pacient anglès,...- trobem el recurs de la novel·la dins de la novel·la. En aquest cas, Grans Esperances de Charles Dickens és la lectura que la protagonista segueix com a model per al seu itinerari personal. L'autora ha volgut donar a na Blanca un cert aire dickensià i ha afegit algun toc de realisme màgic molt ben integrat al conjunt.
Senzilla i sense pretensions, com he dit al començament, però alhora autèntica i entranyable.

Olive Kitteridge

Olive Kitteridge ha estat guardonada amb el Premi Llibreter 2010 en la categoria d'altres llengües que concedeix el Gremi de Llibreters de Catalunya. L'objectiu del premi és subratllar la qualitat d'una obra ja publicada i afavorir-ne la difusió.

Olive Kitteridge és una novel·la coral, estructurada en capítols que es poden llegir independentment i que estan enllaçats pel personatge central de l'Olive, la qual apareix al llarg de tota l'obra. L'autora narra els esdeveniments quotidians de la vida d'uns éssers,  majoritàriament femenins, i  aprofundeix en la seva psicologia; uns éssers que han de sobreviure a la soledat i a la incomunicació i sobreposar-se a l'adversitat del destí.

Amb un cert humor càustic i sense cap concessió a la sensibleria, tot i així,  la novel·la et toca la fibra sensible per la seva humanitat.

Mapes per a la literatura catalana

He llegit al bloc L'imperdible de l'ànima que s'ha creat un web que situa geogràficament- amb l'aplicació Google Maps- escriptors catalans en els seus llocs de naixement, mort, rutes literàries...

Alguns usuaris que ja l'han consultat troben a faltar alguns escriptors. És d'esperar que amb el temps s'aniran resolent aquestes mancances.

El que és evident és que es tracta d'una nova eina que ens pot ser profitosa per a les nostres classes de literatura.

Adéu a Miguel Delibes

Aniversaris del 2010(2): 25 anys de la mort de Salvador Espriu

Un dia com avui, fa vint-i-cinc anys, va morir Salvador Espriu, escriptor que conreà poesia, narrativa i teatre. Tota la seva obra, però, rep unitat pel fet que al darrera hi ha una personal filosofia del món: l'establiment d'uns mites, la creença de la supremacia de la raó per damunt de tot i una visió desolada del món.
Espriu va viure en una època difícil, guerra civil i dictadura franquista, en què els somnis de redreçament del país s'enfonsaren. La seva ha estat designada com a "generació escapçada" i ell, com altres escriptors del moment, van renunciar a qualsevol reconeixement literari en optar per la llengua catalana. El llibre Cementiri de Sinera ve encapçalat per una frase de l'Eclesiastès: "I totes les filles de cançó seran humiliades" que J.M.Castellet va interpretar identificant "cançó" amb poesia i per extensió amb la llengua en què està escrita:
el català, llengua humiliada i perseguida durant molt de temps.

Amb aquest petit article vull sumar-me a la proposta del bloc Antaviana de retre homenatge al nostre autor i us remeto a dos blocs que segueixo i que també s'han adherit a la proposta:
Biblio cartellera
In Fernem Land

Aniversaris del 2010 (1)

Com altres anys el diari La Vanguardia publica un llistat amb les efemèrides que se celebren el 2010. En paraules textuals:"Revisamos los aniversarios de aquellos hechos y personajes decisivos que conforman nuestro presente". I comencen pels fets més allunyats, els de fa mil anys, fins als més recents. En total quatre planes de les quals he extret en ordre cronològic invers alguns dels que tenen relació amb la literatura i rellevància en el meu passat.

Fa 25 anys...

mor Robert Graves, poeta i escriptor britànic que fou conegut al nostre país gràcies a l'adaptació televisiva de l'obra Jo, Claudi. Estudiava, en aquell moment, tercer de batxillerat-equivalent al primer d'ara- quan un dia el meu professor de grec ens va explicar entusiasmat que feien per la tel·le una sèrie magistral on es reconstruïa la vida de l'emperador romà. L'èxit fou fulgurant i setmana rere setmana corríem en sentir la música i veure a la pantalla una serp que anava lliscant per sobre del títol i del nom dels actors. No vaig arribar a llegir el llibre, tot i que el vaig començar. Tenia massa present el film, però sí que em vaig atrevir amb una altra de les seves novel·les, La filla d'Homer, encara que no arribava al nivell de l'anterior.

Italo Calvino, escriptor italià que conec pel llibre de contes Marcovaldo-el qual vaig llegir arran d'un curset sobre "El gust per la lectura" en el meu primer any de docència- i Henrich Böll, escriptor alemany i premi Nobel de literatura, del qual he llegit Opinions d'un pallasso, són altres autors que van morir fa vint-i-cinc anys.

Però, en aquest llistat, un altre nom ocupa el lloc més proper i rellevant per a nosaltres: Salvador Espriu. I, al marge del que facin o no facin les institucions corresponents, nosaltres celebrarem aquesta efermèride i li dedicarem més endavant un article especial en aquest bloc.