Triar un personatge mític i fer una bona campanya de màrqueting és una estratègia que dóna bons resultats amb incautes com jo. De fet ja m'ha passat altres vegades amb l'Artús de L'últim cavaller o l'Aquiles de Troia. Et venen la llebre que després resulta ser gat. Tampoc no és que busqués fidelitat en el retrat de Sherlock, ja anava avisada, però sí originalitat. El resultat ha estat una barreja d'Indiana Jones, per les accions trepidants; Jean Claude Van Damme, pels cops de puny i de House, per les excentricitats del personatge.Salvem l'ambientació, l'actuació dels dos actors protagonistes, sobretot en les escenes domèstiques-gos inclòs- i la que potser és l'única escena interessant: Watson presenta la seva promesa a Holmes. El joc entre tots tres i l'ambigüitat en el comportament dels dos amics podrien haver estat un camí per explorar. Però aquest camí es trunca i l'obra acaba avorrint per superficial i predecible.
mor Robert Graves, poeta i escriptor britànic que fou conegut al nostre país gràcies a l'adaptació televisiva de l'obra Jo, Claudi. Estudiava, en aquell moment, tercer de batxillerat-equivalent al primer d'ara- quan un dia el meu professor de grec ens va explicar entusiasmat que feien per la tel·le una sèrie magistral on es reconstruïa la vida de l'emperador romà. L'èxit fou fulgurant i setmana rere setmana corríem en sentir la música i veure a la pantalla una serp que anava lliscant per sobre del títol i del nom dels actors. No vaig arribar a llegir el llibre, tot i que el vaig començar. Tenia massa present el film, però sí que em vaig atrevir amb una altra de les seves novel·les, La filla d'Homer, encara que no arribava al nivell de l'anterior.
