Sant Jordi ha passat, però no les ganes de llegir, així és que he decidit iniciar una altra tongada de posts dedicats a la lectura. Aquesta vegada la recomanació és de la Montse Lladó, directora de l'escola Castell d'Òdena, que ens presenta un autor fins ara desconegut per mi: en Josep Pedrals. Escolteu-lo en viu i en directe amb el video que m'ha passat, paga la pena, i després decidiu si voleu llegir algun dels seus llibres.
Fins fa unes setmanes no tenia ni idea del que era un "meme", però el Ricard, que fa poc va aportar el seu suggeriment de lectura al meu bloc, m'ha convidat a participar-hi. No sé si aquesta nomenclatura fa referència al significat del terme que he trobat a la Wikipedia , en qualsevolcas resulta molt interessant aquest projecte col·laboratiu cinematogràfic: fer una tria d'escenes, publicar-les al teu bloc i convidar cinc blocaires més a fer el mateix que tu.
Els cinc blocaires seleccionats ja són presents en el meu bloc, bé perquè hi han col·laborat, perquè estan enllaçats,...tot i que no són especialistes en cinema... ah! i no tingueu pressa, que això requereix molt de temps i concentració:
- Amparo M
- Felisa L
- Kalamar - Miquel Àngel B - Montse E
Per últim, vull comentar dues coses, en primer lloc que el "meme" l'he fet en castellà, llengua en què he escoltat la majoria de pel·lícules, en segon, que jo no tinc coneixements cinematogràfics i per tant la meva tria respon a criteris subjectius i molt personals
Escena más graciosa
El Guateque de Blake Edwards
En realidad, la escena que quería destacar- y no la he encontrado- sucede poco después, cuando el protagonista clava el tenedor y cuchillo en un pollo y este sale por los aires hasta aterrizar en la peluca de una rubia.
Escena más triste
El club de la buena estrella de Wayne Wang
He elegido esta película, sin resaltar ninguna escena en concreto-tal vez la de la madre que ahoga a su hijo pequeño en la bañera para vengarse del padre-porque la segunda vez que la vi empecé a llorar a partir de la primera media hora y ya fue un no parar durante las dos y media restantes. (Tal vez me sentó mal algo que comí durante la cena)
Escena más alegre
Fanny y Alexander Ingmar Bergman
Más alegre por contraste, ya que a partir de un determinado momento toda la alegría inicial se convierte en dramatismo y angustia
Escena más agridulce
Mi vida sin mí Isabel Coixet
La escena en que la protagonista imagina cómo será la vida de todos sus seres queridos cuando ella ya haya muerto
Escena más rara
Brazil Terry Gilliam
No podría explicar nada acerca del argumento, porque no lo recuerdo, pero sí que me ha quedado grabada la perplejidad que me produjo
Escena más perturbadora
Tristana Luis Buñuel
Fastástica combinación: Galdós-Buñuel
Escena con más suspense
Recuerda de Alfred Hitchcock
suspense-vanguardismo-surrealismo-psicoanálisis, un cóctel muy interesante
Escena más aterradora
El otro Robert Mulligan
Terror sin florituras, ni excesos. Destacaría la escena de la cuna con la niña que desaparece y hay otra escena genial, respecto al punto de vista, en que la cámara enfoca al niño hablando con su hermano y entonces se va alejando hasta descubrirnos que no hay tal hermano (después de pasarnos casi media hora creyendo lo contrario)
Escena más romántica
El paciente inglés Anthony Minghella
También me gusta la escena en que Almansi cose el vestido de su chica después de hacerlo jirones (un gran detalle por su parte)
Mejor diálogo.
Me fascinaron los diálogos entre los protagonistas de París-Texas.
La película El sirviente es un continuo reto a la inteligencia, o al menos eso me pareció cuando la vi
Me impresionó un diálogo de la primera parte de El Padrino: La mujer de uno de los mafiosos se entera de la verdadera profesión de su marido y esto le produce una gran convulsión, pero él se justifica: "somos igual que el estado, con nuestras leyes, nuestra jerarquía de poder..." La mujer nada convencida le replica: "pero ellos no matan a nadie" y, entonces, la respuesta demoledora de él: "no digas tonterías"
Mejor escena sin diálogos
El gran dicatador Charles Chaplin
Fantástica compaginación entre la Rapsodia húngara y los movimientos de Chaplin
Mejor escena de pelea
Matrix Andy Wachowski
La primera de la serie, en la escena en que Neo y Trinity se cargan todo el hall de un edificio.(no he podido incrustar el video porque han eliminado la opción)
Mejor escena musical Bob Fosse
Me gustó mucho Cabaret.No recuerdo ninguna escena en concreto pero sí me ha quedado grabada la imagen de un personaje con una copa en la mano y cómo a través de esa copa se ve el espacio y los personajes absolutamente distorsionados, a modo de esperpento.
Mejor escena con baile
El rey pescador Terry Gilliam
Baile que solo está en la imaginación del protagonista, perfecta manera de hurgar en su interior, técnica muy fácil en literatura con el narrador omnisciente, pero muy difícil en el cine
Mejor discurso
(aquesta te la copio, Ricard)
Blade runner de Ridley Scott
Mejor comienzo
El último emperador de B. Bertolucci
Puyi intenta suicidarse cortándose las venas y un soldado grita: "Open the door!". A continuación flash-back que nos transporta a la figura del emperador-niño cuando lo separan de su madre. (No he encontrado el fragmento pero en realidad, aunque destaque el principio, toda la película mantiene el mismo nivel. Creo que la he visto más de una docena de veces y sumaré muchas más.La música inmejorable, genial Ryuichi Sakamoto)
Mejor muerte
Hero Zhang Yimou
Épica y romántica
Mejor clímax
Las amistades peligrosas Stephen Frears
He seleccionado estas dos escenas, pero toda la película es un "crescendo"
Mejor final
Cinema Paradiso Giuseppe Tornatore
Bonito y poético. Inmejorable la música de Ennio Morricone que constituye el 50% del acierto de la película
La escena que jamás debió haber sido filmada
Sommersby Jon Amiel
Podría haber buscado el fragmento preciso porque parece ser que está toda en youtube, pero ni tiempo tengo, ni ganas de perderlo con esta película. Que yo recuerde en la secuencia de marras Richard Gere se quita la camisa en lo que supongo debía ser una escena romántica y oh! muestra unos abdominales más cercanos a la curva de la felicidad que a tableta de chocolate. Comprensible en el común de los mortales, pero inadmisible en un galán de Hollywood. (Lo siento, Montse, pero es la verdad)
Les vacances serveixen per desconnectar, però a vegades la desconnexió pren tots els sentits com a paraula polisèmica que és. Amb això vull dir que aquest post hauria d'haver sortit ahir, diada de sant Jordi, però em va ser impossible connectar-me enlloc: ni amb el wifi dels veïns, ni a l'hotel del costat, cap biblioteca a prop... Però, no més preàmbuls i després d'aquesta disculpa us passo la meva recomanació:
I finalment sant Jordi ha arribat. En primer lloc vull donar-vos les gràcies a tots els qui heu participat en les recomanacions i ,en segon lloc, us ofereixo la meva pròpia recomanació. Sóc breu perquè vull gaudir d’aquestes minivacances en tots els sentits: feina, correccions, blocs…
Cien años de soledad de Gabriel García Márquez
Aquest és el llibre que he demanat com a regal per sant Jordi i el que he recomanat als meus alumnes de literatura universal. No és el primer cop que el llegeixo i, possiblement,espero que tampoc no serà l’últim. No explicaré l’argument, no faré una crítica literària, tan sols us copiaré un parell de fragments:
“Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo.” (inici èpic i memorable del llibre)
“Apártense vacas que la vida es corta” (frase que els companys d’Aureliano Segundo escriuen a la cinta de la corona de flors que posen sobre el seu taüt)
I per últim, us animo a llegir aquest llibre inigualable, un dels millors que s’han escrit.
Entre les nostres recomanacions encara no n'hi havia cap de poesia, així doncs, aquesta és la primera. En Jordi Llobet, bibliotecari, afegeix al seu comentari un dels poemes de l'autora perquè serveixi com a petit tast.
Teranyines d'Anna Montero
Hi ha imatges que t’atrapen en un instant. Potser és el moment que vius, potser cercaves aquelles paraules sense saber-ho. Tot llegint, t’atures i el temps s’atura, queda suspès, perds la mirada i t’escoltes. Això em va passar, mentre recorria els versos de l’Anna Montero, poeta, traductora i professora de francès d’ensenyament secundari. L’any passat va publicar el llibre de poemes Teranyines amb el qual va guanyar el XLVIII Premi de Poesia Ausiàs Marc de Gandia i que li ha valgut el Premi de la Critica d’aquest any 2011. Us deixo amb un dels seus poemes:
Si l'altre dia la Cèlia ens recomanava uns llibres de ciència-ficció, ara li toca el torn a la narrativa de por i ens ofereix el comentari d'aquests dos llibres:
Camilla de Joseph S. Le Fanu
Joseph Sheridan Le Fanu publicó Carmilla ,en 1872, un año antes de su muerte, como un cuento breve en una colección titulada In A Glass Darkly. Si bien no es la primera historia de vampiros que se escribió, el personaje de la vampiresa Carmilla influyó, sin duda, en la delineación del Drácula de Bram Stoker. La historia tiene lugar en Styria donde Laura, la joven narradora, vive en un vetusto castillo con su anciano padre y unos pocos sirvientes. Carmilla ,aparece por primera vez en escena cuando Laura cuenta con tan sólo seis años. Tras dormirse en los brazos de Carmilla, se despierta sobresaltada al sentir dos agujas clavándosele en el pecho.
Carmilla es una figura fundamental en la historia de la literatura vampírica. Sus rasgos humanos, su ansia de almas gemelas, aparecen enfrentados con la cruel naturaleza de una No Muerta. De la mano de Laura, conoceremos la sangrienta historia de la familia Karnstein. Crucifijos, fotofobia, ajos, estacas... A pesar de su brevedad, en este relato se establecen ya muchos de los tópicos que se encontrarán en novelas posteriores, como Drácula. Imprescindible para los amantes del tema.
El vampiro de John Polidori
El relato trata de exponer la fuerza del mito que hace que la gente común no crea en los vampiros, de ahí que el protagonista, Lord Ruthven, se aproveche de esta situación para cometer sus actos sanguinarios. Otra de las armas de Ruthven es su gran capacidad de seducción y su efectividad como lo que es, un vampiro, que destaca en el cruel final de este relato con el que Polidori transformó el personaje de vampiro del folclore en una personalidad aristocrática, causando gran impacto en la sociedad de la época.
De la mà de la Felisa- a qui ja coneixem perquè ha participat diverses vegades en aquest bloc amb les seves valuoses contribucions- tenim una altra ressenya sobre un llibre juvenil, de temàtica històrica.
La bola de fuego de John Christopher
El comentari anterior del Juan Manuel Martínez, m’ha fet recordar que existeix un llibre que recull totes les expectatives per als amants de la novel·la històrica , d’aventures i si voleu de ciencia ficció.En aquest cas, ve classificat en l’apartat de literatura juvenil;però des del meu punt de vista és prou interessant per a qualsevol edat.El títol és la bola de fuego i el seu autor és John Christopher,ed.Alfaguara.
La força motriu de l’acció són uns nois que troben un “element” al bosc que els portarà a un altre món paral·lel ,on viuen com si fossin a l’antiga Roma.Tot i que presenta les característiques d’aquella època,no és ben bé el món que coneixem,perquè històricament ha evolucionat de manera diferent.
No voldria ser enigmàtica,el que és cert és que no es pot explicar massa,sense desvetllar els misteris de l’argument.
Els que heu estudiat la manera de viure del romans, o els que ho vau fer fa temps ,envejareu els personatges,ja que, qui de nosaltres no ha envejat la bona vida dels romans? Qui de nosaltres no voldria fer un viatge en el temps a èpoques passades?
La Cèlia Arcarons de 1r batxillerat científic ha escrit diversos comentaris per afegir-los a aquest bloc i m'ha sorprès tant la qualitat com la quantitat. Cada cop tinc més clar que els nostres alumnes ens són desconeguts entre les quatre parets d'una classe o a través de les línies d'un examen. Cal doncs trencar aquestes barreres...cal anar més enllà d'uniformats temaris...
Selecciono d'entre totes les ressenyes aquestes dues de ciència-ficció. N'hi haurà més.
Un Món feliç d’Aldous Huxley
La novel·ladescriu un món en què finalment s'han complert els pitjors pronòstics: triomfen els déus del consum i la comoditat, i l'orbe s'organitza en deu zones en aparença segures i estables. No obstant això, aquest món ha sacrificat valors humans essencials, i els seus habitants són procreats in vitro a imatge i semblança d'una cadena de muntatge ...
En un Estat únic on tot està ordenat, no queda marge per a la llibertat i els lligams emocionals, aspectes que per a l'autor són el més necessari per a la felicitat. Les prioritats d'aquesta societat falsament utòpica passen per l'hedonisme superficial, el consum i la productivitat, oblidant els valors humanistes.
Apareixen referències a esdeveniments i personatges històrics reals, com els líders del marxisme, Henry Ford o institucions britàniques. Critica la industrialització excessiva i el paper arrogant de l'Estat que es creu capaç de decidir pels ciutadans.
Una icona de la literatura del segle XX, per ser llegit en el segle XXI. Escrit amb mordent ironia, i alhora de lectura molt fresca. El més sorprenent del llibre és que es torna més realista cada dia que passa.
El juego de Ender de Orson Scott Card
La Tierra se ve amenazada por los insectores, una raza extraterrestre completamente ajena a los humanos, a los que pretende destruir. Para vencer a los insectores es necesario un nuevo tipo de genio militar, y por ello se ha permitido el nacimiento de Ender, quien en cierta forma constituye una anomalía viviente: es el tercer hijo de una pareja en un mundo que ha limitado estrictamente a dos el número de descendientes. El niño Ender deberá aprender todo lo relativo a la guerra en los videojuegos y en los peligrosos ensayos de batallas que realiza con sus compañeros.
A la habilidad en el tratamiento de las emociones, ya característica de Orson Scott Card, se une en este libro el interés por el empleo de las simulaciones de ordenador y juegos de fantasía en la formación militar,estratégica y psicológica del protagonista.
De nou tenim un llibre de literatura juvenil, aquest cop del gènere de novel·la històrica. El Juanma Martínez, de 1rHS1 ens fa la recomanació d'aquest post i tenint en compte que és el número 13 esperem que no sigui supersticiós.
Croada amb texans, de Thea Beckman
Aquesta escriptora d’origen holandès, l’obra de la qual va estar enfocada principalment en temàtiques infantils i amb un rerefons històric, és autora, entre d’altres, de “Croada amb texans”, un apassionant relat que narra les aventures d’en Rudolf Hefting, un noi holandès de quinze anys el qual es veu transportat a l’Alemanya del segle XIII on es converteix en el líder d’una croada de nens i nenes que pretenen arribar a Jerusalem. En Dolf, amb els seus coneixements de noi del segle XX, ajudarà a trobar aliments, a superar les malalties i altres entrebancs. Novel·la d’aventures, “Croada amb texans” ens descriu magníficament com era la vida a la Baixa Edat Mitjana, més concretament al fet històric de les croades infantils.. Si ets una persona enamorada de la història, no deixis de llegir-te aquest llibre, ja que pots ampliar els teus coneixements sobre les croades. Beckman reflecteix tot el que hem evolucionat en el fet d’introduir a un ésser del segle XX en una societat que es troba set anys enrere en el temps.
