Imatge de la capçalera: Jove decadent de Ramon Casas

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Ciceró als nostres dies

Aquest post l'he copiat amb el permís de la seva autora- evidentment- del bloc que l'Alba Pérez (2n humanístic) comparteix amb unes companyes a les matèries de llatí i grec. A la Felisa- com a professora de clàssiques- i a mi - simplement com a professora- ens ha impressionat molt aquesta reflexió tan ben trobada i la capacitat de relacionar el passat i el present; el que s'estudia a classe i el que es frueix a fora.
Aquí el teniu:
"Més pervivència!


Gairebé tothom coneix el grup de música EXTREMODURO.
Les lletres de les seves cançons sovint són poesia i tenen una temàtica generalment social. En moltes de les cançons trobem també temes relacionats amb el món clàssic.
Aquesta imatge correspon a la portada del nou CD d'Extremoduro "La ley innata", pel qual han agafat una frase de Ciceró (polític, filòsof, escriptor i orador de l'Antiga Roma) la qual li dóna també nom al CD.
Aquesta frase es tradueix per: "Existe, de hecho, jueces, una ley no escrita, sino innata, la cual no hemos aprendido, heredado, leído, sino que de la misma naturaleza la hemos agarrado, exprimido, apurado, ley para la que no hemos sido educados, sino hechos; y en la que no hemos sido instruidos, sino empapados"
Al fons de tot podem veure també la imatge de l'Home de Vitruvi, una imatge totalment sofista, tal i com va dir el filòsof Protàgores: "l'home és la mesura de totes les coses". Tant la imatge com la frase representen el canon de bellesa pels romans: l'home equilibrat, bell i proporcionat. "

A continuació, una part de la cançò del disc d'Extremoduro (el disc consta de només una cançò dividida en sis parts):  (abans d'escoltar la cançó recorda que has d'apagar l'mp3 del gadget de la dreta que hi ha més avall)

diumenge, 24 d’octubre de 2010

"La red social"

¿Com escriure un post sobre noves tecnologies i cinema al mateix temps? Doncs molt senzill, comentant la pel·lícula que s'ha estrenat recentment sobre el creador de Facebook, Mark Zuckerberg. I per on començo? Em resulta molt difícil ordenar les idees, perquè només sortir del cinema el meu cap va començar a donar voltes. Entre altres causes pel fet d'anar a veure la versió original subtitulada, sense entendre un borrall d'anglès. Greu error, no us ho recomano, els diàlegs són tan frenètics que gairebé no dóna temps de llegir-los, però d'alguna cosa em vaig assabentar i aquí us deixo amb les meves reflexions:

- Que és més cert que mai la famosa dita castellana: "En casa del herrero, cuchara de palo". Pobret Mark que aconsegueix amics per a tothom menys per a si mateix!
- Que les grans obres no sempre provenen de bones intencions, o el que és el mateix, que darrere una gran obra no sempre hi ha un gran home (en el sentit humà del terme, perquè la intel·ligència privilegiada no li nega ningú)
- Que els diners no fan la felicitat
- Que malgrat detractors i zones fosques, Facebook és un dels grans invents dels segle
- ¿Que què dimonis deu amagar-nos la xarxa per fer-la tan valuosa als capitalistes, si- que jo sàpiga- no genera beneficis al ser gratuïta i pràcticament no hi ha publicitat?
- I tornant als refranys castellans, que no por mucho facebookear, se liga más temprano...o sí?
- Etc, etc,...

(abans d'engegar el video, apagueu l'Ipod del gadget de música. Més avall a la dreta)


divendres, 8 d’octubre de 2010

Premi Nobel

Finalment, després d’uns anys de tempteigs, han atorgat el Nobel a Mario Vargas Llosa, autor de novel•les de lectura imprescindible, de les quals destacaria La ciudad y los perros, perquè va ser la primera de l’autor i la primera d’ell que vaig llegir, i Pantaleón y las visitadoras, encantadora i divertida. Però, a més, no podem oblidar la contribució a la literatura catalana amb el seu magistral estudi sobre Tirant lo Blanc.


Enhorabona!

dissabte, 2 d’octubre de 2010

Buried

Un tràiler aquest estiu al cinema i el rètol, d'efecte hipnòtic penjat al metro, eren els punts de referència que tenia sobre la pel·lícula. ¿ 95 minuts en un seient contemplant un home enterrat viu? Ni parlar-ne. Però al final em van convèncer per anar-hi i he de dir, en primer lloc, que és impossible construir millor una història i portar-la a la pantalla amb tan pocs recursos i tan bons resultats. Són 95 minuts de veure un home en els pocs metres quadrats d'un taüt de fusta, amb l'escassa i intermitent llum d'uns quants artefactes i l'única possibilitat de comunicació d'un mòbil. Són 95 minuts nostres i alhora els mateixos de l'home que tenim al davant, amb qui estem compartint l'angoixa, frustració, por, esperança i molts sentiments més.
La pel·lícula té moltes lectures que van des del simple relat de por, fins a la incomunicació humana malgrat la sofisticació tecnològica, la constatació de com són d'insignificants els homes corrents davant dels grans poders polítics i econòmics, el rerefons de la guerra d'Iraq,...
No és pel·lícula per passar l'estona, ja en sortir del cinema comences a reflexionar...