La creativitat al poder

A vegades no saps si el convenciment cap a una idea et porta a llegir insistentment sobre ella per refermar-la o si passa justament el contrari, de tant llegir determinades afirmacions al final acabes creient-les fermament.


El cas és que des d’un temps ençà rebo el mateix missatge des de fonts ben diverses: “cal canviar la manera d’educar, perquè en ple s.XXI encara persisteixen els mètodes del s.XIX, passivitat i memorització.

A La Vanguardia d’ahir, 27 de juliol, a “La Contra”, entrevistaven un tal Richard Florida, gurú de les tendències demogràfiques i d’innovació tecnològica. Transcric, després de traduir-la, la part que em va interessar més:



“Què és per a vostè mirar el futur?

Refer radicalment els sistemes d’educació. En lloc de tenir escoles que funcionen com una fàbrica, que aixafen la creativitat, hauríem de donar als nens tot el que necessiten per desenvolupar els seus talents.

…

La creativitat és el nou motor del creixement econòmic.

…

Els països que no continuïn augmentant el seu potencial creatiu, donant suport a la creativitat i aplicant polítiques que atreguin més persones al sector creatiu, en lloc d’infrautilitzar-les, es quedaran enrere.”



Fa una o dues setmanes , mirant per la tele el programa “Españoles en el mundo”, una mare que vivia a Nova York explicava que l’educació a Estats Units era diferent, molt més pràctica, no tan memorística.

I, per donar un altre exemple més que significatiu, abans de vacances, un dels blocs als quals estic subscrita, “El Caparazón”, em va donar a conèixer Ken Robinson i una de les seves conferències: “schools kill creativity” (imprescindible escoltar-la) que gira a l’entorn d’aquest tema. És necessari donar un gir creatiu al nostre sistema educatiu, aquesta és la conclusió a què hom arriba després del desplegament d'enginy i sentit de l'humor amb què aquest expert afronta el problema.

I ara arriba el moment d’acabar aquest post, fent memòria d’un entranyable programa televisiu que afortunadament ja no fan i que vaig tenir el gust de mirar un cop: “¿Sabes más que un niño de primaria?”. Una de les preguntes que recordo era: “¿Qué es el género epiceno?”. Aspecte absolutament fonamental per a l’educació d’un nen d’onze anys! Em vaig dir a mi mateixa: “Però, quines “gilipolleces”-no trobo paraula més adient en català- ensenyen a aquests nens?”. Posteriorment em vaig tranquil•litzar, això només és un programa de la tele, res a veure amb la realitat...